Las palabras siempre me han salvado, aunque no sepa del todo qué significa esto.

l'alè em pesa


m'agrada escoltar aquesta veu trencada que fa dies que m'acompanya.
reconec el camí fet, l'abraço i m'ho agraeixo.
intento apartar els crítics que em censuren
em pregunto si és possible habitar-me sense  filtres,
com en el somni que mai he somiat.
em surten unes ganes immenses de cridar-ho tot, de ballar-ho tot, de cantar-ho tot.
què m'impedeix explotar?

i explorar-me sense condicions?  perquè m'ho impedeixo?

estic enamorada de tot el que sóc capaç i de tot el que em sorprenc encara, de les ànsies i les ganes. conèixe'm em fa més lliure, i la vida m'esdevé això,

un viatge a les profunditats,

constant.

És clar que mirar endavant és important, però a mi també m'agrada mirar enrere.

Molt.

No oblidar.

La memòria.

Les ferides que couen i alhora enforteixen, els aprenentatges de la vida, dels cops que ens vam equivocar, que ara ho veiem amb perspectiva i sabem que tot podria haver estat diferent.

No em fa por el passat, no em fa por redescobrir-me en ell, re inventar-me, repensar-me.

Sense culpa.

Sovint amb dolor.

Pensar en el passat des de la vida, és connectar amb la idea de que res em pot tombar.

Tinc molt clar quin és el meu centre.

L'impuls.

La memòria com a viatge íntim, com a part d'una mateixa història.

El cos, aquesta façana fràgil.


Pensar-me des del cos
és escoltar-lo
quan em parla,
quan tremola,
quan s'excita i es bloqueja.

Ocupar l'espai amb el cos
és donar-li l'espai que li pertoca,
creure legítima
la seva presència
                         subversiva,
tan legítima
com la de qualsevol altra.

El cos és on sento
les coses que em passen,
el  secret més ben guardat,
l'etern oblidat del dia a dia,
la relació més íntima
amb aquest jo,
que a la fi,
no és gaire més que cos,

presència

i       refugi.

Em repeteixo insistentment que el cos té memòria, això m'hauria de tranquil·litzar d'alguna manera, donar-me respostes, oxigen. El cos té memòria i això explicaria el meu auto boicot, aquesta fòbia interioritzada que tant m'avergonyeix. El cos té memòria i en ell hi perduren totes les mirades de fàstic, de no comprensió, de morbo i de judici que ha anat rebent durant tots aquells anys. El cos té memòria i recorda a la perfecció cada cop que volent passar desapercebut era el centre d'atenció d'aquell vagó de metro, d'aquella cafeteria o d'aquella festa. Tampoc ha oblidat cada cop que s'ha encongit, fent-se més i més petit perquè l'hetero-norma l'ha deixat de banda, l'ha invisibilitzat o l'ha rebutjat.

Necessito més raons per entendre'm (?)

Pots ser un bona àncora. Ets potent. Tens presència. Feia temps que no em passava res semblant. Ahir llegia aquelles paraules que has escrit, Tu, que ets una completa desconeguda per a mi, i em venia al pit i a l'estómac un impuls de vida que feia un rato que no sentia. Impuls de onada, de ganes de que passin coses, energia per fer que passin coses, sortir d'aquesta apatia que és com la humitat que va calant i podrint,  calant i podrint... Com aferrar-me a aquesta actitud? Com fer que perduri?

L'àncora. 

Aquella que vaig descobrir fa temps.

La música que se m'endinsa, aquella que parla de deixar dolors enrere, el dolor aquell del pit que no et deixa respirar, em deixo impregnar, deixo que tot brolli: udola a la lluna tot el teu dol es repeteix com un mantra, lluny de tot allò que no em deixa ser aquí i ara. Trobar-hi el sentit quan les forces són dèbils, quan la realitat no acompanya, quan es fa difícil despertar-se, quan el sistema reprodueix tanta violència que no queden espais per estimar aquella que ets,  allò en el que creus, allò que ara et costa tantíssim desenterrar i destriar d'allò que no val, que no té sentit ni cabuda.