La música que se m'endinsa, aquella que parla de deixar dolors enrere, el dolor aquell del pit que no et deixa respirar, em deixo impregnar, deixo que tot brolli: udola a la lluna tot el teu dol es repeteix com un mantra, lluny de tot allò que no em deixa ser aquí i ara. Trobar-hi el sentit quan les forces són dèbils, quan la realitat no acompanya, quan es fa difícil despertar-se, quan el sistema reprodueix tanta violència que no queden espais per estimar aquella que ets,  allò en el que creus, allò que ara et costa tantíssim desenterrar i destriar d'allò que no val, que no té sentit ni cabuda.