El cos, aquesta façana fràgil.


Pensar-me des del cos
és escoltar-lo
quan em parla,
quan tremola,
quan s'excita i es bloqueja.

Ocupar l'espai amb el cos
és donar-li l'espai que li pertoca,
creure legítima
la seva presència
                         subversiva,
tan legítima
com la de qualsevol altra.

El cos és on sento
les coses que em passen,
el  secret més ben guardat,
l'etern oblidat del dia a dia,
la relació més íntima
amb aquest jo,
que a la fi,
no és gaire més que cos,

presència

i       refugi.