Pots ser un bona àncora. Ets potent. Tens presència. Feia temps que no em passava res semblant. Ahir llegia aquelles paraules que has escrit, Tu, que ets una completa desconeguda per a mi, i em venia al pit i a l'estómac un impuls de vida que feia un rato que no sentia. Impuls de onada, de ganes de que passin coses, energia per fer que passin coses, sortir d'aquesta apatia que és com la humitat que va calant i podrint,  calant i podrint... Com aferrar-me a aquesta actitud? Com fer que perduri?

L'àncora. 

Aquella que vaig descobrir fa temps.

La música que se m'endinsa, aquella que parla de deixar dolors enrere, el dolor aquell del pit que no et deixa respirar, em deixo impregnar, deixo que tot brolli: udola a la lluna tot el teu dol es repeteix com un mantra, lluny de tot allò que no em deixa ser aquí i ara. Trobar-hi el sentit quan les forces són dèbils, quan la realitat no acompanya, quan es fa difícil despertar-se, quan el sistema reprodueix tanta violència que no queden espais per estimar aquella que ets,  allò en el que creus, allò que ara et costa tantíssim desenterrar i destriar d'allò que no val, que no té sentit ni cabuda.

M'agradaria que per un moment sonés un tango i tu i jo fóssim només dos cossos que han deixat de pensar i que ja parlen un altre llenguatge.  Que vinguessis per darrere mentre estic fent el sopar i m'agafessis fort i passés tot això del tango i tu i jo, sense dir-nos res, flotant fora de l'espai i el temps, entenent-ho tot. Avui ens he imaginat així, a una cuina gran i plena de llum de capvespre quan ja afluixa la calor, així d'a prop.

Les idees no existeixen sense organització, diuen. 

Per mi, els records no existeixen sense futur, ni els somnis sense passat. ni els cafès sense sucre, ni l’amor sense música. El pensament no existeix sense l’objecte, ni el poema sense l’entranya. Tu, no existeixes igual sense mi, jo, no sóc la mateixa vista desde uns altres ulls. Hi ha ressaques que no existeixen sense remordiments, com nits sense desig. 

La mort no existeix sense la vida,

ni les idees perilloses sense haver superat la pròpia por.

Vinga va, ho puc intentar, si de fet, fa temps era una espècie de ritual. Amb el que m'agraden a mi els rituals, la quotidianitat, els gestos que es repeteixen, el cos que et demana cada dia el mateix, gairebé a la mateixa hora. Fa un rato ja que els dies em semblen setmanes i les setmanes mesos. El ritme és vertiginós, un escàndol. Podria ser una costum bonica aquesta, reconstruir-la, reconstruir-nos. És possible? Encara afegeixo cançons a aquella llista que mai compartiré amb tu però que porta el teu nom, no paren d'apareixen de noves, i no ho puc evitar. Els pronoms em despisten, no parlava de tu, parlava de mi i d'això de tornar a trobar-me des d'aquí.