Em repeteixo insistentment que el cos té memòria, això m'hauria de tranquil·litzar d'alguna manera, donar-me respostes, oxigen. El cos té memòria i això explicaria el meu auto boicot, aquesta fòbia interioritzada que tant m'avergonyeix. El cos té memòria i en ell hi perduren totes les mirades de fàstic, de no comprensió, de morbo i de judici que ha anat rebent durant tots aquells anys. El cos té memòria i recorda a la perfecció cada cop que volent passar desapercebut era el centre d'atenció d'aquell vagó de metro, d'aquella cafeteria o d'aquella festa. Tampoc ha oblidat cada cop que s'ha encongit, fent-se més i més petit perquè l'hetero-norma l'ha deixat de banda, l'ha invisibilitzat o l'ha rebutjat.

Necessito més raons per entendre'm (?)