Vinga va, ho puc intentar, si de fet, fa temps era una espècie de ritual. Amb el que m'agraden a mi els rituals, la quotidianitat, els gestos que es repeteixen, el cos que et demana cada dia el mateix, gairebé a la mateixa hora. Fa un rato ja que els dies em semblen setmanes i les setmanes mesos. El ritme és vertiginós, un escàndol. Podria ser una costum bonica aquesta, reconstruir-la, reconstruir-nos. És possible? Encara afegeixo cançons a aquella llista que mai compartiré amb tu però que porta el teu nom, no paren d'apareixen de noves, i no ho puc evitar. Els pronoms em despisten, no parlava de tu, parlava de mi i d'això de tornar a trobar-me des d'aquí.